Aldaia presenta el que naix com un nou pas cap a la recuperació i la sanació col·lectiva després de tot el viscut i patit amb la Dana del passat 29 d’octubre de 2024. Així arriba una obra de teatre ‘realista’ a l’escenari del TAMA, este diumenge a les 18h
Juli Disla i Jaume Pérez, han creat un guio, a petició de l’Ajuntament d’Aldaia, basat en les experiències i entrevistes realitzades a moltes persones de les associacions del poble que han participat i se sumen a Aldaia, l’empremta del barranc. Així la nova proposta, dins del programa SANEM de Serveis socials municipals de l’ajuntament d’Aldaia, suma sobre l’escenari a professionals com Iris Lezcano treballant amb veïns i veïnes, que conten la seua experiència real, per a crear una atmosfera que, amb els psicòlegs i especialistes en la matèria, ajudarà en el camí de la superació de la tragèdia. Sense espectacularizar, sense recrear-se en el dolor, i amb tot el respecte i cura…
Parlem amb els creadors Juli Disla i Jaume Pérez, amb la regidora de Serveis Socials d’Aldaia, Empar Folgado, i l’actriu aldaiera, Iris Lezcano, per a descobrir més sobre l’obra que s’estrena este diumenge 23 de novembre, al TAMA.
P: Què és Aldaia, l’Empremta del Barranc?
Empar Folgado: Pel que he vist, és una obra molt coral, en la qual participen professionals, actors i actrius, junt a persones que havien fet teatre amateur en el Club d’Oci… I què és el que pretenia ser, quant vaig fer la comanda… Des del principi, buscarem que ens conduiren en este camí per a superar la tragèdia de la dana i Bernardo Ortín és el terapeuta que ens ha anat conduint durant tot l’any per intentar cosir les diferents sensibilitats que Aldaia tenia. Tenim 1.900 cases afectades, en les quals hi ha diferents graus d’afectació, front a 4.000 o 5.000 cases més que han perdut menys o res. Calia veure de quina manera es trobàvem, se reconciliàvem: s’havia de fer alguna cosa comunitària junts. Bernardo és qui ens ajuda i creem un marc, que són les tres R, de reconciliar-nos, de retrobar-nos, de reaccionar…
Sota el paraigua de les tres R, fem una activitat que és de psicologia i teràpia comunitària, que és el Sanem Comunitat, i ahí ens va dir que havíem d’unir-nos en el dolor de les víctimes, per això férem un In Memoriam, i que igual que la música és terapèutica, el teatre també. Ens va aconsellar que férem una obra de teatre en la qual poguérem participar i poguérem expressar el que sentim i com hem viscut això. I, evidentment, buscarem a Juli Disla, que és el nostre estandart de referència d’Aldaia, i és la persona que porta endavant el projecte.
Ells van proposar inclús el títol, que és ‘Aldaia, l’empremta del barranc’, i jo me reia perquè hauria de ser l’empremta del barranquet, perquè és un barranquet el que hem tingut tota la vida. I, bé, en les seues mans s’hem posat. S’han reunit amb moltíssima gent de les associacions i ara us explicaran qui és Jaume, qui és Juli, i com està sent tot aquest procés.
Juli Disla: ‘Aldaia, l’empremta del barranc’ és el que nosaltres hem entès des de l’encàrrec que l’Ajuntament d’Aldaia ens fa, d’introduir-nos en la comunitat, introduir-nos en el procés en què es troba cadascú o una part, i traduir-ho en art i en creació. Aquest títol té molt de significat. Pensàvem que era important mantenir el nom del poble en el títol perquè és una obra local, amb totes les particularitats d’Aldaia. I ‘L’empremta del barranc’, pensem que transcendeix més enllà dels fets del 29 d’octubre. El barranc és el barranquet, evidentment, no és el del Poio, és el nostre barranquet, que és el que ha marcat la vida, d’alguna manera, durant moltíssims anys, en molts aspectes. L’obra també ha abarcat un procés d’escolta a la ciutadania, que era el que se’ns havia encomanat.
Jaume Pérez: Per descomptat, intenta tindre una funció sanadora, però, el que es diferencia no és tant de la gent que fa teràpia fent art, sinó que l’art tinguera eixa funció. És a dir, abans de res, havia de ser una peça artística i que tinguera un valor artístic, perquè l’efecte, d’alguna manera, catàrtic, tinguera sentit. El nostre treball, com a artistes, ha sigut escoltar la comunitat i, amb això, donar-li una forma artística.
P: En qui penseu o a qui va dirigida, principalment, l’obra?
Jaume Pérez: Jo crec que als veïns i veïnes d’Aldaia, i també a molta gent que ha vingut i que no és d’Aldaia, que sent part d’una comunitat, perquè jo crec que, sobretot, és això, no? Tindre la sensació de pertinença.
No hi ha una competència de qui és el més afectat. Treballem, sobretot, la idea de l’empatia, de també conèixer que no tots estan afectats, que conviuen moltes maneres d’estar afectat, i això potència més precisament la comprensió i l’empatia.
Juli Disla: En el procés d’escolta, ens hem adonat que, evidentment, l’afectació és global en tot el poble, que té igual, fins i tot, quin és el nivell d’afectació, perquè el dolor pot ser igual d’intens. N’hi ha un parèntesi, per descomptat, que són les víctimes mortals, però a nivell de les qüestions materials no hem volgut tindre això tant en compte, sinó que siga una qüestió més emocional, més interna, més de dol, de comunitat, de tot el poble.
Empar Folgado: Això és important, el retrobar-se, reconciliar-se, cadascun en les seues situacions, en les seues circumstàncies, en aquest patiment que estan contant. I jo sí que he de dir, tinc molta gratitud cap a ells, per tot el tema de l’escolta activa que han fet. M’han contat algunes associacions que ha sigut molt bo parlar amb ells, perquè no és com xerrar un dia abans, la gent, quan ha tingut les entrevistes amb ells, tenia ganes de parlar, i els escoltaven dues i tres hores, amb temps… Ells també diuen que això ha sigut molt difícil per a muntar una obra de teatre amb tantíssimes sensibilitats i tantíssimes mirades, no? I la gent, amb ells, s’han trobat molt a gust per obrir-se.
P: Ha estat fàcil que participaren, que les associacions persones afectades acceptaren?
Juli Disla: A nivell dels col·lectius, ens hem trobat una predisposició absoluta a parlar, a ser escoltats, a participar. Però també s’entenia els “jo encara no puc anar”. Potser s’imaginen algunes coses, lògicament, perquè la ment et tira cap allà, no? Però, en general, hem trobat obertura absoluta, una predisposició molt generosa per part dels col·lectius, i especialment per les 15 persones que participen com a intèrprets en l’obra que conten la seua història. N’hi ha algunes més doloroses que les altres, i la veritat és que la generositat de compartir, en el procés, d’assajar, de repetir, de confiar que nosaltres triem una informació i no triem una altra… Per nosaltres ha sigut un procés molt intens, molt enriquidor i molt emocionant.
P: Quantes hores de treball n’hi ha darrere? Quanta gent sobre l’escenari?
Juli Disla: El procés d’escolta va començar a juliol. Vam continuar en setembre, i vam començar a assajar a la meitat de setembre, on ja teníem la informació per transformar-la en escenes. Durant la meitat de setembre fins ara hem estat assajant amb 15 persones, que són les que estan en l’escenari. De les 15 n’hi ha vuit persones del Club d’Oci, persones d’una edat més avançada, que s’han deixat la pell i voreu quina capacitat tenen, més enllà del nerviosisme que puguen tenir, lògicament, d’estar en l’escenari. A banda, comptem amb professionals que també s’han oferit i han estat, i, després, un altre nivell, que és gent semiprofessional o amateur.
A més, hi ha grup matriu, que hem dit, hem construït l’obra de la qual hem tret la informació de la resta d’afectades, d’associacions, col·lectius, i persones concretes. A banda, també s’ha de dir, l’Ajuntament, en aquest sentit, ho tenia clar, volia una proposta professional, i tenim un grup de professionals: Marc Gonzalo en la il·luminació, Carles Salvador en l’espai sonor i la música, Nacho Carrascosa en els visuals, i Maria Almudéver en el vestuari, que s’han bolcat absolutament en el projecte.
P: També hi ha altres disciplines, no? Què més es podrà veure o viure en l’escenari?
Juli Disla: L’escola de dansa d’Aldaia també participa, l’escola de teatre… El que volíem és que la proposta fora professional, però la gent que participa no ho és, i no ha de ser-ho. No són persones que han de fer un treball d’actor professional, encara que ho fan de meravella. Jo crec que el que és realment emocionant és veure la seua generositat davant de l’escenari, posar-se dalt i contar-nos la seua història. Jo crec que la part més emotiva és precisament com tota la gent que participa sosté aquesta proposta, des de tot el que sap fer, i ho fa tot el millor que pot. Això és emocionant.
P: Entre totes les històries que haureu escoltat, com es tria?
Juli Disla: Cada intèrpret conta la seua experiència. Siga la que siga. Les paraules les hem triat nosaltres a partir de la seua història. Hem fet una tria de fragments, del que considerem que és més important, mantenint també una certa discreció, que no siga sensacionalista, ni de dol pel dol, perquè no és una qüestió de reviure, sinó només de recordar. I el que hem fet després és que hi ha molts elements en comú en totes les persones afectades. Això està en l’obra, perquè són punts coincidents en les persones afectades. L’alegria de rebre els voluntaris, o la figura de l’ajuda rebuda, també. Perquè hi havia una expressió que es repetia molt, el “menos mal que…”
Jaume Pérez: La idea és ningú pretén representar que és el dolor de la dana, ni hi ha una cosa genèrica. HI ha moltes veus, totes vàlides, per a parlar de l’experiència. Tantes veus com persones, i com sensibilitats. Els que estan no pretenen representar als que estan fora, pero parlen de coses en comú, on es poden vore.
P: Com us heu preparat vosaltres? Perquè al final la gent descarrega molt i els que ho esteu escoltant… s’haveu preparat d’alguna manera? Al final, t’ho portes a casa?
Jaume Pérez: L’espectacle ens reconforta, perquè està sostès des d’una acció real de gent que vol fer-ho. Es nota una temprança, una manera d’acceptar el viscut. És un exemple tan potent, l’estima entre la gent que participa, que en realitat no he sentit que tenía que preparar-me per a una situació dura, sino com un privilegiat per haver estat al costat d’estes persones, por compartir este procés.
Empar Folgado: Gràcies, jo crec que amb tot el que heu fet en totes les entrevistes, la gent s’ha bolcat amb vosaltres. Vosaltres no sou terapeutes, clar, sou actors, i es dediqueu a l’art, però la gent sí que s’ha bolcat i ha contat totes les històries, i a partir d’allà hem fet el guió. Vull dir que no ha sigut fàcil, clar que no ha sigut fàcil.
P: I han treballat ací també psicòlegs, dus la Regidoria de Serveis Socials, però també de Cultura, que al final van de la mà, els professionals diuen que aquest és el camí..
Empar Folgado: Bernardo ha estat amb ells guiant-los. Jo no sé exactament, perquè jo no he estat en les converses, però jo sabia que Bernardo estava darrere de tot això, perquè no es podien deixar a sols, tampoc. Tu encarregues la comanda, i quan s’hi ha ficat damunt de la taula que Bernardo diu “n’hi ha que fer teatre perquè és sanador”, jo ho tenia claríssim. A partir d’ahí, Bernardo jo sabia que no els anava a deixar a soles, i ha estat en els assajos. I el que no han fet en els terapeutes particulars ho han fet en ells, això sí que ho sé. Hi ha molta gent que em diu que anava al terapeuta i no li ha confessat el que a Juli i a Jaume els ha dit. L’únic que puc donar-los és les gràcies en nom del veïnat d’Aldaia per aquesta feina.
P: Dona tranquil·litat, no?
Juli Disla: Amb Bernardo Ortín hem treballat conjuntament en el procés, perquè nosaltres teníem terrenys on no hem de ficar-nos, i n’hi havia una supervisió. Quan n’hi havia un dubte, el plantejàvem, com enfocar, perquè és una tragèdia, enfocar el dol, enfocar l’alegria, la recuperació, com enfocar això sense caure en coses que van a la contra de la psicologia o de la teràpia. Això és el que hem treballat, compartir amb ells les nostres inquietuds i les nostres propostes, per donar el vistiplau necessari des d’un professional per a un tema tan delicat. La part artística ja la fem nosaltres, però el contingut estratègic, per dir-ho d’alguna manera, si és necessari.
P: Com convidem la gent a què vinga el diumenge a les 6 de la vesprada al TAMA? Què van a trobar?
Jaume Pérez: Per a començar, no es trobarà una espectacularització sobre el tema del dolor, sobre la DANA, sobre el sofriment. No furgarem sobre unes emocions, no es tracta de reviure, sinó es tracta d’escoltar i processar. De tal manera que el treball que voran conjumina les sensibilitats de tots els que estem fent-ho. Gent que ha estat molt pendent perquè no tractàrem el tema des de llocs poc prudents i que el que pretén és fer un treball que servisca, que bastisca ponts. Els que estan sobre l’escenari estan fent un acte d’amor i d’estima i de cura enorme, llavors crec que este espectacle és una manera de cuidar-se. I la gent que ha anat venint ens ha contat que agraïx molt esta ètica que té l’espectacle, jo crec que hi ha una ètica política, per com es genera este espectacle, hi ha una ètica també professional a nivell, per descomptat, terapèutica, i després hi ha una ètica artística. Llavors, sobretot, és un gest més, no pretén ser el gran gest, ni pretén canviar res, però crec que sempre és benvingut i a més s’agraïx.
P: Empar, el camí és costós, però anem caminant, no?
Empar Folgado: Jo crec que sí, és l’última activitat d’eixes tres R d’enguany. Això no vol dir que acabe, en gener comencem altra vegada, perquè crec que és important que això no s’oblide, que és el que Bernardo diu.
Jo sí que convide a tots els veïns i veïnes que puguen vindre a veure l’espectacle. Jo l’he vist a trossets, m’ha agradat un muntó, hi ha vegades que això que et toca un poquet el cor, pegue mitja volta i me’n vaig, perquè jo ja no vull plorar davant del públic, ja ploraré a casa… Crec que és important que la gent veja tot el que ells han dit.
P: Per acabar, Juli, quina és la conclusió que es pot treure de tot açò? Com tancaríem?
Juli Disla: La conclusió final de l’obra per a mi és la escena final de l’obra, i no ho desvelarem. Jo em quede amb la reivindicació de la gent com a poble i la reivindicació de la gent com a comunitat, que és el que hem intentat no tant treballar, sinó que és el que ha sortit a partir del treball. No ho buscavem, però ho hem trobat. Més enllà de les discrepàncies ideològiques o no, de qualsevol discrepància, hem trobat una reivindicació de sentir-se poble, de sentir-se comunitat, i amb això em quede.
Iris Lezcano, actriu, aldaiera i, en aquest cas… protagonista?
Iris: Una de ellas, ésta es una obra muy coral, la verdad es que salimos todos más o menos igual y es un placer haber participado en esta obra.
P: ¿Cómo describirías ‘Aldaia, l’emprenta del barranc’?
Iris: Es una catarsis de algo que había necesidad de contar, una manera de darle salida a todo este huracán de emociones que nos han ido pasando a lo largo de todo este año desde la Dana y bueno, una oportunidad de contar a través de la obra, la manera en la que nos sentimos, y de sentirnos escuchados.
P: ¿Cómo te planteaste aceptar trabajar en algo así? Como dices: en casa, con la familia muy afectada, tu pueblo…
Iris: Pues en el momento en el que supe que estarían mis hermanas, mi primo, mi cuñado… dije: “yo tengo que estar también en el proyecto, no hay duda”. Es un tema que quiero contar, que es el proyecto de los más especiales en los que he estado porque, como he dicho, nos toca muy de cerca y creo que es un tema al que tenemos que dar visibilidad.
P: ¿Qué preparación ha requerido, no sé si especial, al ser un tema tan propio y delicado?
Iris: La preparación han sido muchos ensayos con Jaume y con Juli, que la verdad, han hecho un trabajo excepcional. Creo que han tenido una sensibilidad para saber parar los ensayos, para escuchar a las personas que tenían necesidad de desahogarse en momentos clave. Lo han hecho desde una visión que no tiene nada que ver con hurgar en la herida, entonces creo que no va a ser doloroso verlo como espectador y estoy fascinada con su trabajo, los admiro muchísimo.
P: ¿Ha habido algún momento complicado? Porque trabajáis profesionales y no profesionales en el escenario…
Iris: Sí, sí, claro que los ha habido. Como decíamos, es muy liberador, muy terapéutico y, claro, al contar esta historia hay momentos de romperse durante el proceso de ensayos… y han sabido escucharnos y hemos sabido apoyarnos. Se ha creado aquí un vínculo muy bonito también entre todos los actores.
